RIURE, PER NO PLORAR: Una història de conseqüències.

Per Toni Jiménez Picó

No perdré el temps en anomenar les causes. No perdré el temps comentant les barbaritats que s’han comès. Perfectament podria haver titulat aquest article com: “ Qui no guarda quan té, no menja quan vol 2”. Però no.  No perdré el temps, perquè ja l’hem perdut.  A mi ja no em toreja ningú, i molt menys uns desgraciats  que van amb tratge i amb un xoriço baix del braç. Que consentixen que hi haja gent perdent les seues cases, sense poder guanyar-se el pa dia a dia, absolent a vertaders criminals o imposant sentencies ridícules, mentre ells, amb uns sous que donen vergonya, no s’escalden ni els collons anant d'un lloc a altre sense que algú estiga llepant-los el cul. Es pensaran que son algú. Almenys ens queda la
dignitat, cosa que ells varen perdre en el moment en el que decidiren que la política havia de separar-se del sentit comú, per convertir-se en un forat negre en el que anar abocant tot el fem. És clar, que tot el que no era fem, anava a parar a les seues butxaques. Com a estudiant i sobretot, com a persona, m’indigna i em repèl que tinguem que enfrontar-nos i lluitar contra una situació de la que som víctimes. Les incongruències son tan exagerades, que no em valen les excuses d’aquells que pensen que tindre un ensenyament de qualitat, va lligat a disposar d’un poder adquisitiu mes elevat.

Davant el típic: “A la teua edat, jo ja estava cansat de treballar” sols puc donar l’ enhorabona i recordar que estem al segle XXI, que estar estudiant també requereix un sacrifici i certa dedicació per poder avançar com a societat, cosa que alguns pareixen haver oblidat. Tenim ganes de formar mos, de deixar la nostra empremta en el mon, d’adquirir coneixements i d’arribar, en un futur no molt llunyà, a dedicar-nos a el que ens agrada.

Intente demostrar que hi ha joves que aspirem a alguna cosa més del que se’ns ofereix. Tenim somnis i ganes de complir-los. He triat la fotografia que encapçala aquest article, obra de la meua amiga Paloma Mateo, no pel que mostra, sinó pel que amaga: un grup de joves preparant la seua pancarta per eixir al carrer i manifestar-se contra un sistema que pareixia inofensiu i que s’ha tornat boig.

Hem viscut una època en la que tot eren facilitats per poder portar a terme aquestes exigències. “Bona joventut i mala vellea”. Això es el que li espera a la meua generació. La indignació hem corre per les venes davant les mentides i els enganys dels causants de que potser dins d’uns anys entrar a una universitat pública siga un luxe que pocs podran permetre’s. Però no passa res, quan no puguem estudiar, quan no tinguem treball, anirem a Terra Mítica o a vore una carrera de Formula 1, fruït dels anys perillosos, que això es per a sempre. No perdre més temps dient coses que tots sabem però que alguns encara no veuen o no volen veure.

A finals d’any incitava a pensar, de la següent manera, a la gent que segueix el meu bloc personal:  “Lluiteu pel que cregueu, pel que sentiu, per fer complir els vostres desitjos. Lluiteu per ser feliços.”

Hui, tan sols un mes desprès, afegiria una última frase: “Lluiteu per la vostra dignitat, que es l’únic que no us poden furtar.”
Aquesta és una història de brutals conseqüències. Hem deixat que uns ineptes escriguen el principi. No deixem que ens imposen el final que no mereixem. Em perdonareu l’expressió, però xiquets, anem a acabar a hòsties.