divendres, 10 de novembre de 2017

"CAMILA" (RELAT)

Autora: Nerea Ruiz Serrano (3r D)

Lauren Jauregui és una noia de 20 anys que mai ha sortit de festa. És una jove responsable i estudiosa, té un passat difícil i no és feliç. Li falta la noia que la va deixar marcada. La seua felicitat en aquell temps.


La seua amiga Dinah és tot el contrari: festera i poc responsable. Quan Dinah demana a Lauren que vagi a una festa a canvi d’esforçar-se ella la resta del curs, la noia d’ulls verds no es pot negar.



Quan arribà el dia de la festa, en entrar a la immensa casa, Lauren comença a sentir-se incòmoda... Massa soroll, massa fum, massa gent... borratxa.

Dinah se’n va anar amb uns altres amics i la va deixar sola, en un lloc totalment desconegut per a ella. Lauren es sentia com un peix fora de l’aigua, no li agradava gens aquell lloc, i quan l’idiota d’Austin es va acostar xiuxiuejant-li, en to burleta, un “Mireu la rareta. Es sent trista per no tenir la seua nòvia?”, va intuir que les coses anirien a pitjor. Tot seguit, comença a pegar-li frenèticament fins que el voltant es va tornar negre. Sí, Lauren es va desmaiar...

Els batecs del cor se sentien, el to era rítmic i fort. I és quan recorda com va conéixer-la. Ambdues tenien 5 anys... Uns xiquets més majors estaven pegant una nena de la seua edat, quan Lauren la va “salvar”.

FLASHBACK 1

Lauren era al parc, estava berenant un entrepà que li havia preparat la seua iaia. De sobte va escoltar -al principi va ser quasi inaudible, després es va intensificar- una nena petita. Encara que era més baixeta es podia vore que tenia 5 anys, i estava plorant. Lauren volia anar i preguntar perquè plorava quan va vore dos xics d’uns 10 anys agredint-la.

La ràbia va apoderar-se’n. La seua ment no parava de fer la mateixa pregunta, “perquè?”.

En un tres i no res Lauren ja havia colpejat als xiquets plena d’ira… quan la xiqueta va alçar el cap va trobar-se amb els ulls més bonics del món... del seu món.

-Com et dius?- Preguntà la xiqueta a Lauren.

-Lauren- Va respondre roja...ella era tímida -.

-Un gust Lauren!- Digué la xiqueta, alegre però amb llàgrimes encara caient dels seus ulls marrons. Lauren la va abraçar.

Ací va començar tot.

Recordà quan van sentir coses noves. Tenien 15 anys.

-Eixiràs amb Austin de debò?- Va preguntar la jove d’ulls verds, ella no volia que se n’anara...ella volia que es quedara.

-Lolo- li va dir afectuosament amb un to de tristesa- estic sortint amb ell... i això és el que fan les xiques amb els xics...surten. Hem quedat a anar al cine.

-Però jo tinc pel·lícules...queda’t amb mi, per favor...

Els ulls marrons miraren els verds...i Lauren es va sentir nerviosa, això li passava feia poc de temps...però cada vegada ho sentia més intensament. Els batecs del seu cor es varen accelerar, la sang li va pujar a la cara...i les papallones varen aparèixer...Lauren va descobrir de sobte què li estava passant... s’havia enamorat...d’una noia.

I la va besar, els seus llavis es van llançar als de la jove d’ulls marrons...no va saber com ho va fer, Lauren era tímida... i els llavis de l’altra la van correspondre.

FI FLASHBAK 2

I va recordar una vegada més... quan se la van emportar...

Lauren era feliç. Tenia la seua nòvia, duien 4 anys juntes...

Amagades de la resta del món... però juntes. L’única que ho sabia va ser Dinah.

-Lolo...és hora que torne a casa- va dir la morena d’ulls marrons, mentre acariciava el seu cabell negre i la seua pell blanca.

-Jo...però jo vull estar més temps amb tu- va dir Lauren una mica trista.

Es van besar una última vegada...semblava que sabien que seria l’ultima vegada... encara que això era impossible de saber.

La porta es va obrir... la mare de la noia d’ulls foscos va entrar alterada de ràbia... colpejà a Lauren mentre li recriminava que la seua filla no era com ella...que la seua filla era “normal!”. Com succeí que se n’assabentà? I va escoltar la rialla d’Austin mentre s’emportaven la noia que li havia furtat el cor...

La va buscar durant un any, la va telefonar durant un any i sempre deia el mateix: “El telèfon marcat no hi existeix”.

Els batecs del cor s’acceleraren, com quan ella encara estava... va sentir la humitat de les seues galtes... I obrí els ulls. En despertar la noia d’ulls verds, va vore uns ulls marrons plens de preocupació.

-Lolo! -li va dir mirant-la amb estima, preocupació i un amor infinit, i Lauren va tornar a sentir les papallones, la sang va pujar a la cara, i el seu cor bategà mes ràpidament que mai...i els ulls s’ompliren de llàgrimes.

Verd i marró s’ajuntaren, es fongueren com mai els havia succeït.

-Camila...-va dir Lauren.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada