divendres, 17 de juny de 2016

NOÈLIA VIDRIER: "ESTUDIE ARPA PERQUÈ ÉS UN SOMNI QUE TINC DES DE XICOTETA"

Per Rebeka Blega (2n de Batxillerat)

A continuació tenim l’oportunitat d’anar més enllà de les portes de l’institut per a entrevistar a Noelia Vidrier Samblás, exalumna del nostre centre i actual alumna del Reial Conservatori de Música de Madrid en l’especialitat d'arpa. Noelia va formar part de la primera promoció de Batxillerat de l'IES Torís, que obtingué el títol en el curs 2010/11.


Què recordes del teu pas per l'IES Torís?

Podria parlar de moltes coses però definitivament una de les coses que recorde de quan estàvem a la plaça és el rebombori dels canvis de classe, teníem molts canvis d'aules. No era un institut en condicions, sobrevivíem com podíem, però ens apanyàvem prou bé. Quan teníem classes en la planta baixa, que ara és la llar dels jubilats, obríem les finestres i en els bancs on s'hi assentaven els iaios, ens posàvem a parlar amb ells. També recorde al conserge, que tenia una garita molt xicoteta, la quarta part de la que ara té Amparo. Ho recorde tot prou divertit, amb els companys de tota la vida. L'única cosa que no m'agradava era anar els dilluns i dimarts per la vesprada, però en general va ser una època feliç i sense preocupacions.

divendres, 10 de juny de 2016

EL VALENCIÀ I ELS NOUVINGUTS

Per Carlos Costa (2n de Batxillerat)

Em presente (o presento): Sóc en Carlos Costa. I ara em direu: “I a mi que coi (o sigui, collons) m’importa això, rei? (o mante, bonico, paio)... Doncs bé, com veieu sóc catalanoparlant (o valencianoparlant), però aquesta llengua tan bonica no és pas la meva llengua materna. La meva família és lusòfona, és a dir, de parla portuguesa. Quan tenia aproximadament set anys em varen dir que ens mudaríem a un poblet de la Ribera que parlava valencià. I jo em vaig dir “I això del valencià, què punyetes és?”. Total, vaig arribar a un poblet amb gent molt agradable que parlava una llengua que em va enamorar (imagineu-vos una escena bucòlica com la Heidi passejant per la muntanya amb pardalets i bestieses carrinclones d’aquestes).


Pocs anys després, vaig haver d’anar-me’n d’Espanya, i per dissort vaig perdre el contacte amb el valencià. Però quan vaig tornar un parell d’anys després, la fatalitat ja estava instal·lada a casa nostra. Us imagineu la meva estupefacció quan em vaig assabentar que ja no teníem ni tan sols Canal 9? (sense parlar de Punt 2, Ràdio 9... Coi! Que ens havien tancat l’emissió de TV3!) Ens quedaven solament alguns canals locals de poca qualitat que endemés parlaven un valencià dubtosament normatiu. Això em va ferir al cor (em va fotre bastant, siguem realistes) i em vaig preguntar per què tanta agressió cap a la nostra llengua.

divendres, 3 de juny de 2016

CRÍTICA DE LA PEL·LÍCULA "EL CAFÉ DE LA MARINA"

Per Ruth Picó (2n de Batxillerat)

“La Caterina té els seus amors i la seua historia” va dir amagant l’anell a la butxaca.

Caterina, la xica del cafè d'un poble de pescadors de principis del segle XX, està marcada pel seu passat imperdonable. Contra tot pronòstic, naixerà una història d'amor amagada davant de tot el poble, que anirà creixent . Per tant, el tema de la pel.licula és la vida marinera i el passat obscur de Caterina. En quant als personatges tots treballen de la pesca i Caterina i el seu pare porten el cafè on els mariners descansen i alguns es posen a to.


Com a personatge principal trobem a Caterina, interpretada per Marina Salas, una actriu espanyola de cine, teatre i televisió. Entre els seus papers destaquen Katina Herreruela en Tres metros sobre el cielo i Vilma Llorente d'El barco. Caterina és una dona valenta a qui no li dóna por la solitud però ningú es fixa en ella. “Sóc la noia del café de la Marina que ha de somriure i després està sola, sempre envoltada de les mateixes cares, sempre el mateix”, marcada pel seu passat el qual les males llegües del poble han anat expandint-lo. La cotorra d’aquest poble és Rufina (Míriam Alamany) anomenada així ja que el seu home és Rufí, un mariner que s'emborratxa moltes vegades i ella sempre està dotorejant i parlant malament de tothom, en concret de la Caterina, però ella sap defendre's molt bé, amb frases com “De raspalls ja en tenim un i no necesitem la teua llengua, Rufina".

divendres, 27 de maig de 2016

ENTREVISTA A SERGIO SAIZ: "PER DAMUNT DE TOT UN PROFESSOR ÉS UN GRAN ACTOR"

Per Isabel Fraile (2n de Batxillerat)

Hui entrevistarem Sergio Saiz, llicenciat en Filologia Anglesa i actualment professor d’anglés en l’IES Torís.

Vas tindre sempre clar allò que volies estudiar? Quan ho decidires?

La veritat és que no, no vaig tindre les coses clares fins 3r de BUP, que ara correspon a 1r de Batxillerat, quan tenia uns 17 anys. Sempre m’havia agradat l’anglés i a més, hi tenia facilitat encara que no vaig tindre bons professors. Eixe any la meua professora d’anglés em va recomanar que fera la carrera de filologia ja que era dels pocs de la classe que aprovaven amb aquella dona, i va ser en eixe moment quan vaig començar a pensar que potser l’anglés seria una bona opció, i finalment, vaig decidir estudiar filologia.

divendres, 20 de maig de 2016

L'ART DE FER RIURE

Andrea Ruiz Tarín (2n de Batxillerat)

S'apaguen les llums, sona una cançó de The doors versionada en català i un focus il·lumina a un personatge en meitat de l'escenari que sembla que està fent un striptease. En efecte, el show de Xavier Castillo acaba de començar.



Si alguna cosa està clara abans d’anar a una actuació de Xavier Castillo és que les rialles estan assegurades... el que ve després és inesperat. L'objectiu principal de les seues actuacions és, en efecte, fer riure al públic i açò ho aconsegueix mitjançant l'ús d'una vestimenta extravagant (tangues), les frases recurrents "Què què?!", "Això ho pague jo!" i la proximitat que mostra amb el públic. Tanmateix, darrere d'aquestes rialles hi ha una forta crítica centrada, sobretot, en els polítics espanyols.