"ADÉU, PAPALLONA" (RELAT)

Autora: Rebecca Guerrero (4t C)

Lilly. Aquell nom sempre em feia somriure. Recorde quan la vaig conéixer. Estava tan feliç, era tan... infantil. La vaig veure quan estava al parc, mirant una flor xicoteta, acatxada mentres admirava alguna cosa. Jo, com no veia molt bé el que estava mirant, em vaig acostar. Recorde que tenia el cabell groc lligat en una cua, i com els seus ulls brillaven, observant la papallona que, quan la vaig veure, era preciosa. Ella em va preguntar si m’agradava l’insecte xicotet, i jo vaig respondre, agitant el cap, en afirmació. Però no podia pensar en més coses a part de la bellesa d’aquella desconeguda. M’havia enamorat.

I ara estic, tres anys després d’això, mirant-la amb la mateixa cara d’embaladit mentre que ella, asseguda, somreia quan va veure la xicoteta papallona que li vaig portar a l’habitació de l’hospital. Exactament. Ja feia uns mesos que Lilly havia sigut ingressada dins d’aquell horrible edifici, per culpa d’una malaltia desconeguda, i havia de reposar en el mateix llit durant un temps. Un temps llarg.


Per això, un dia li vaig preguntar què voldria que li duguera a la seua habitació, per a entretenir-la un poquet, i em vaig dir que voldria una papallona cada dos dies, ja que era el seu animal favorit. I això és el que vaig fer, vaig complir el seu desig. Al principi vaig pensar com podia portar un animal dins de l’edifici, però vaig decidir que el podria deixar sortir per la finestra i que no passaria res.

Cada vegada que li portava l’insecte xicotet, parlàvem de les vegades que anàvem al parc de la ciutat per a trobar les papallones de colors, i com passàvem les hores mirant-ne alguna si hi havia per les flors. I quan la papallona que li havia portat se n’anava per la finestra, Lilly sempre tenia un somriure en la seua cara.

-Adéu, papallona.

Clar, no era sempre fàcil trobar aquelles papallones dels colors que ella volia. Per exemple, la vegada que me'n va demanar una de violeta, em va tocar anar fora de la ciutat per a trobar una tenda on se’n vengueren i encomanar-ne una per al dia següent.

Però la cara que va fer Lilly quan la va veure era, com ho diria... Increïble. Des del dia que va entrar a l’hospital, mai l’havia vista tan contenta. Aqueix somriure era el que em feia anar a qualsevol lloc per a trobar les papallones que ella volia.

I ací seguia per uns mesos, com ja vaig dir. Cada vegada em deia nous colors: que si blau amb groc, que si negre, blanc i roig. Sempre tenia noves idees. Els dies que no podia trobar aquells colors, Lilly deia que no passava res, que mentre que fóra una papallona, ella estava feliç.

Fins un dia. Jeia al llit com sempre. Però aquesta vegada no estava ella mirant la porta, esperant-me, sinó sols els llençols blancs. Preocupat, li vaig preguntar si estava bé, i si l’havia vist el metge. L’única cosa que em va dir era un simple ‘sí’. A quina pregunta? Jo no ho sabia. Aleshores jo li vaig fer la pregunta. La papallona. Però abans de poder fer-li la pregunta, el metge que l’atenia em va cridar.

Vaig eixir de l’habitació i li vaig preguntar si tot estava bé. L’home em va dir que Lilly no estava del tot bé, que li passava alguna cosa, però els metges no estaven segurs de què. Jo, com estava segur que es recuperaria, li vaig dir que l’entenia i vaig tornar-hi. Em vaig seure al seu costat i li vaig preguntar:

-De quin color?

-Blanc...

Ho deia tan baix que em va costar escoltar-la, però finalment la vaig entendre i, sense pensar res més, li vaig donar un bes en el front i me’n vaig eixir.

Com sempre feia, vaig conduir fins a la tenda on venien les papallones. La mateixa dona estava atenent els animals xicotets, i quan em va veure, va somriure. Ja sabia a què hi anava.

- Bon dia! Hui quin color voldries?

- Blanc, per favor.

Em va mirar amb cara confosa, però em va traure una papallona d’una capsa amb forats xicotets, com ho feia normalment.

- Ací la tens. Tot està bé? Lilly sempre vol una de color més intens…

- Ho sé, supose que hui la vol que fora més neutra... Li ho preguntaré.

Vaig pagar per l’insecte i vaig tornar al cotxe per a entregar-li-la. En arribar a l’hospital, vaig pujar les escales. Vaig posar-me davant de la porta de l'habitació de Lilly, però abans d’entrar, un metge em va parar.

-Ets el seu company, veritat?

Jo li vaig contestar que sí, i per què ho preguntava.

- Bé... Lilly ja no está amb nosaltres... ho sent molt.

La notícia em va venir tan sobtada que no vaig reaccionar al moment, i em vaig quedar mirant-lo.

Havia mort? Vaig girar el cap per a observar pel cristal de la porta, on estava Lilly.

Tenia raó. Ja no se sentia el so familiar de l’electrocardiògraf, només silenci. I ella no es movia, era com una estàtua.

- No... no pot ser. Em van dir que sobreviuria!

- Ho sent molt, però com no coneixíem la malaltia que tenia, no hi havia remei i va morir sense previ avís.

Això era mentida. Sí que n'hi havia. El que passa és que jo no el vaig veure, vaig passar d’ella. Per això em va dir blanc. Sols veia blanc. Estava morint. I la vaig deixar morir. Era culpa meua. No estava amb ella quan em necessitava. Només pensava a fer-la somriure, per a sentir-me millor. Egoista.

- Puc entrar?

No volia fer res només que veure-la. Demanar-li perdó. L’home va assentir, obrint la porta mentre deia que ho sentia una altra vegada.

Allí estava. Lilly. El seu cabell groc lligat en una cua, els seus ulls tancats. Estava igual que quan la vaig deixar. La seua cara estava sense emoció i les seues mans estaven perfectament posades una damunt de l’altra. Els seus últims moments els va passar sola. Sense mi. Com podia ser tan idiota?

La capsa seguia en les meues mans, on estava la papallona blanca. L’ultima papallona de Lilly. Em vaig seure en el llit i vaig mirar per la finestra, que estava oberta per dalt. Obrí la capseta, l’insecte cercà la llum, desplegà les seues ales blanques i isqué del recipient. Era tan perfecta, tan pura, tan calmada. Sense fer soroll, va traspassar la finestra per trobar-se amb la naturalesa. I en veu baixa i imperceptible vaig sospirar:

- Adéu, papallona...