dimarts, 2 de juny de 2015

EL CANT D'ESTIL I LES ALBADES

Per Ana Alcover (2n de Batxillerat)

El passat dijous 25 de març i amb motiu de les falles de Turís, es va celebrar la tradicional Nit d’Albades. Jo com a fallera que sóc, estava al casal de la meua comissió escoltant com tots els anys aquests càntics quan vaig començar a preguntar-me coses així com d’on prové aquesta forma de cant si es pot aprendre en algun lloc aquest estil musical... i vaig adonar-me’n que no sabia pràcticament res d’aquesta forma de cant i em va vindre un sentiment de culpabilitat i de ràbia de pensar que no sabia res d’un dels tresors del folklore valencià més important. És per aquest motiu que vaig pensar que seria una bona idea fer el meu treball voluntari de valencià al voltant d’aquest tema.

El cant d'estil i les albades formen part del folklore valencià.

Només començar la meua investigació vaig descobrir que el Cant valencià està format pel cant d’estil i per les albades. En primer lloc he conegut que el cant valencià és una barreja de totes les cultures que conviuen a les nostres terres a finals de la Baixa Edat Mitjana, així sabem que el cant valencià té trets de la cultura musulmana, de la cristiana i també de la jueva. Les albades tenen el seu origen en les pràctiques musicals urbanes del segle XIX, mentre que el cant d’estil prové dels càntics dels llauradors del camp mentre treballaven anomenant-se cants a l’aire i posteriorment li afegiren guitarra i guitarristes. Aquests dos típics cants es diferencien sobretot pel seu acompanyament instrumental. El cant d’estil va acompanyat per una rondalla de corda i vent mentre que les albades van acompanyades per tabalet i dolçaina.




Ara que ja saben l’origen i xicotetes diferencies dels dos tipus de cant d’estil anem a passar a explicar quines són les característiques més importants d’aquest tipus de cant. Són un cant mètric de temàtica satírica i humorística. Pel que fa a la forma de cantar cal destacar que presenten una expressivitat vocal virtuosística, utilitza molts melismes sobretot a final de cada variada (un melisma és quan una síl·laba d’una paraula li correspon més d’una nota musical). Un tret a remarcar és el fet que la seua afirmació temperada, això és una característica que justifica el fet que quan escoltem les albades o el cant a l’aire es pensem que els cantants no saben afinar però la realitat és que la desafinació és un tret característic d’aquest estil i a més la funcionalitat que tenen és la de rondar.

Els versadors improvisen els versos i els apunten a cau d'orella als cantadors vers per vers.

En les albades no sols participa el tabaler, el dolçainer i el cantador sinó que també intervé una figura molt important, els versadors, aquests improvisen els versos i els apunten a cau d’orella als cantadors vers per vers. A Turís també vaig veure un representant de la Junta Local Fallera que acompanyava el grup portava un paper en unes anotacions. He descobert que en les rondes de nit dels pobles, com va ser el cas de la nit d’Albades a Turís hi ha una persona que porta el llistat de llocs on s’ha d’anar i que informa als versadors sobre les coses que pot dir al vers. Per exemple, a Turís a cada falla li diuen uns versos al President Infantil, a la Fallera Major Infantil, a la Fallera Major i al President de cada comissió. Doncs bé, el que el llister té anotat (en aquest cas un membre de Junta Local Fallera) són les aficions, la professió o la forma de ser de cadascú d’ells, així amb tota eixa informació el versador crea els versos. Com veiem tot és improvisat en el moment, els versos pel versador i les variacions melòdiques pel cantador.

Ara passarem a relatar com transcorreria. En primer lloc comença la dolçaina i el tabal (amb una melodia curta que sempre és la mateixa) i mentre el versador diu al cantador els primers versos. Quan para la música el cantador interpreta amb una melodia fixa els versos, fent més ornamentacions o menys. Normalment els melismes es fan al final de cada frase. Per a què li done temps al versador a dir la nova lletra al cantador i anar mantenint el ritme cada parell de la quarteta es repeteix. Després d’haver cantant tots els versos torna a sonar el tabal (la dolçaina i es preparen per a una nova tornada). Ni cal dir que tota la lletra està en valencià. Cap persona es podria imaginar el cant d’estil en altra llengua ja que aquesta llengua també és una de las principals característiques del cant d’estil.

Pep Gimeno "Botifarra"

Aquest estil va anar perdent-se, en la actualitat hi ha molt pocs intèrprets especialitzats en aquesta tradició valenciana però encara hi ha uns quants cantadors d’estil, el més conegut és Pep Gimeno “Botifarra” un cantador i recuperador de la cultura i música tradicional valenciana.

Ara el cant d’estil i les albades es redueixen sols a actes que s’organitzen en falles o a les festes populars de molts pobles, sobretot des de la Plana fins a la Marina i cap a l’interior arribant curiosament fins a comarques castellanoparlants com la Foia de Bunyol. Actualment s’han autoritzat els ensenyaments de Cant d’Estil al Conservatori Superior de Música de València la qual cosa esperem que facilite la recuperació de la mateixa.

M’ha semblat mot interessant aquest treball ja que tinc la sensació que ja conec una altre tret característic de la cultura de la nostra terra, la nostra història i la nostra llengua.

1 comentari:

  1. Justament parles d'una persona que no és cantador d'albaes, és cantador tradicional,

    i a més molt reconegut al País Valencià, però et recomane que quan parles del cant d'estil

    t'assessores mes del què dius, vas molt ve encaminada però la realitat és un altra,

    ResponElimina