Fa ja molt de temps, quan només tenia dotze anys, em va ocórrer una cosa sorprenent. Així comença la meua història. Un dia de Nadal estava a ma casa estudiant, veient per la finestra de la meua habitació els meus amics jugar amb la neu, tirant-se boles i fent ninots. Jo estava trista sense poder eixir amb ells.
Estava avorrida de la meua vida, cansada de fer tots els dies el mateix sense tindre res nou i divertit, que era el que m'agradava. Sempre pensava a fer qualsevol cosa diferent i emocionant però fins a eixe dia havia viscut en la rutina. La meua madrastra era molt estricta i només volia que estudiara per a ser en el futur una persona amb una carrera important.
El matí del dissabte jo estava en el meu llit dormint però em va despertar una música circense, la típica dels circs. Em vaig alçar corrents i vaig mirar per la finestra, no m'havia equivocat: el circ havia vingut a la meua ciutat, estava ací! Era el meu moment, havia d'anar amb ells, ho sentia. Així que vaig agafar l'abric i vaig eixir de ma casa per a veure aquell meravellós espectacle.
Una vegada allí em vaig trobar amb una gran varietat d'artistes que arribaven amb tren a la meua xicoteta ciutat. Hi havia trapezistes, equilibristes, ballarines, gimnastes, pallassos, malabaristes, etc. M'havia quedat perplexa i sorpresa i quan pensava que tot era perfecte vaig escoltar la meua madrastra cridar el meu nom:
- Blanca! A casa, però ja! Què fas mirant aquests gitanos. Tu ets una xiqueta decent, no una titellaire. Menys jugar i més estudiar, xicoteta.
Em va agafar de l'orella i em va dur novament a la meua habitació a estudiar. Estava molt trista i enfadada perquè jo el que volia era passar-m'ho bé, com qualsevol xiqueta de la meua edat, però... la meua madrastra no em comprenia.
Així que vaig decidir escapar-me. Em donava igual el que opinara ella, jo volia treballar al circ i jugar amb aquells titellaires i així recórrer el món en els seus carros. Em vaig endinsar en aquella enorme carpa que havien instal·lat i em vaig quedar mirant com assajaven, jo volia ser com ells.
Vaig aconseguir anar tots els dies sense que la meua madrastra em poguera veure. Per als del circ ja era com de la família, així que em van regalar un vestit de pista i em van ensenyar a fer coses que mai haguera pensat que fóra capaç de realitzar. ¡Estava tan feliç! El meu somni a la fi s'havia fet realitat i res ni ningú podria canviar-ho. ¿O sí?
En arribar a casa, la meua madrastra estava asseguda a la butaca i em va pegar un gran crit preguntant-me on havia estat. Jo li vaig dir que només vaig anar a veure una estona als del circ. Ella em va castigar i em va portar al llit sense sopar. Vaig estar tota la nit plorant i pensant en el circ.
Al dia següent el circ ja se n'anava i no podia anar-me'n amb ells i ho tenia clar. Així que vaig arribar els vaig dir que ho sentia, però que no podia anar-me'n amb ells, que després de pensar-ho, m'havia adonat que el circ podia fer-lo a ma casa, al col·legi o al parc, només és qüestió d'imaginació.
Em vaig acomiadar d'ells i em vaig adonar que la meua madrastra es trobava allí i assentia amb el cap emocionada. Mai haguera pensat que ella tinguera sentiments, així que vaig córrer cap a ella i li vaig fer una abraçada i em va dir que havia fet el correcte i que estava orgullosa de mi i jo li vaig dir: “Que sàpigues que encara que no me'n vaig amb el circ, pense muntar el meu propi circ a casa”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada