ENTRE FANTASMES

Per Ana Añón (3r B)

Hi havia una vegada en un poble solitari un misteri que estava per resoldre.

Maria i Jèssica, eren germanes i aquestes se'n van anar de vacances al poble solitari amb els seus pares. Quan van arribar els va atendre el recepcionista d’un xicotet hotel, aquest els va indicar l’habitació i es van allotjar. Maria, una de les germanes, volia anar a passejar pel poble per a descobrir el misteri dels fantasmes dels quals tots parlaven. En canvi, Jèssica tenia molta por i no volia anar. Els pares no creien en eixe misteri dels fantasmes, deien que era una ximpleria i van convèncer a Jèssica per a què se’n anés a donar una volta pel poble amb la seua germana, i aquesta no tenia mes remei que accedir.


Van eixir de l’habitació. El recepcionista era un poc sinistre, així que passaren corrents per tal que aquest no les vegera. Maria va guiar Jèssica en tot moment, fins que aquesta va parar en un camí, perquè tenia molta por, Maria també va parar. Van sentir un aire fresc i una veu que les cridava, es van esglaiar i es van quedar assegudes a la vorera d’un carrer. De sobte van vore que era un fantasma!!!. Les germanes van arrancar a córrer, però el fantasma les va seguir. Quan van parar, el fantasma estava darrere d'elles.

El mateix fantasma els va dir que es tranquil·litzaren, perquè sols volia ajudar-les. Les germanes no s’ho podien creure, el fantasma els havia parlat. Ja tranquil·litzades van raonar amb el fantasma. Aquest els va contar una antiga història:

-Fa cent anys aquest mateix poble, era tot el contrari a avui: la gent eixia al carrer, els xiquets jugaven al parc... però des de la mort accidental o provocada del batle de la ciutat, tot va canviar. El fantasma del batle, anava matant a tota persona que eixira al carrer. Lamentablement, jo vaig ser un d’ells. La gent esglaiada no eixia al carrer i ara queden molt pocs habitants, sols hi ha una manera de parar aquestes morts, si no vosaltres i la vostra família podríeu morir, per tant heu de descobrir qui el va matar o com va morir el batle de la ciutat.

Maria estava excitada escoltant-lo, en canvi Jèssica estava atemorida. Aquestes van accedir, però no pensaven contar res als seus pares per si de cas la cosa es complicava. El fantasma els ho va agrair i els va dir que al dia següent en el mateix carrer començarien la investigació.

Les germanes encara estaven aclaparades. Van tornar a l’hotel amb els seus pares i aquests els van preguntar que com havia anat el passeig, no van dir res més que "Molt bé", amb un somriure fals.

Van sopar al restaurant, i el recepcionista les mirava sense parar, se sentien un poc incomodes però no van donar-li importància. Després del sopar tornaren a l’habitació. Les germanes es van gitar i els pares van vore un poc la televisió; al cap d’una hora, tots dormien.

Va arribar el dia, corrent les germanes van acudir al lloc de quedada. El fantasma les estava esperant. Sense dir cap paraula, van començar a caminar. El fantasma va dir: "Podem anar a la casa on va ocórrer tot" i les germanes van accedir. Quan van entrar van notar un aire gelat que els va recórrer tot el cos i va posar-los els pèls de punta.

Començaren a rebuscar entre les coses del difunt batle... i de sobte,  aquest se’ls va aparèixer i els va esglaiar, tant a les germanes com al fantasma que les acompanyava. "Què feu en ma casa?", va dir el fantasma del batle. "Estem ací per a resoldre el misteriós cas de la teua mort i d’aquesta manera evitar que mates a tot aquell que veus, com em feres a mi", va respondre l’altre fantasma.

-La meua mort... mm... hi ha una cosa que supose que no sabreu... em vaig tirar des de l’alt de la meua casa, us preguntareu per què. L’estrès de l’alcaldia em va tornar boig i em vaig tirar, -va dir el fantasma del batle amb molta franquesa.

 –I... i... i per què mates la gent? Per diversió? -va preguntar un fantasma a l’altre. Les germanes atònites escoltaven sense dir-ne paraula.

–No mate per diversió, ara és un dels moments que puc raonar com una persona normal, però la resta del temps, la bogeria s’apodera de mi i no puc fer res -va respondre. L'altre fantasma li va preguntar si podia fer alguna cosa per a solucionar-ho. "Doncs sí, però no sé si voldràs, estimat amic", va acabar de dir el fantasma del batle.

-Què he de fer? -va preguntar l’inquiet fantasma

-És un poc difícil d’explicar... Has de ficar-te al meu cos i així jo desapareixeré... el mal és que no podràs tornar a eixir. Mira, estimat amic, crec que has de fer-ho per a salvar-los a tots de mi -va dir el fantasma del batle amb tristesa en el rostre.

Sense pensar, d'una correguda, es va ficar al cos del fantasma del batle. "Ha arribat l’hora d’acomiadar-se", els va dir el fantasma a Maria i a Jèssica. Aquestes es van acomiadar d'ell i se'n van tornar a l’hotel on estava, com no!, el recepcionista, que les mirava fixament. Maria, sense pèls en la llengua, li va dir:

–No entenc per què ens has de mirar d’aquesta manera, pots explicar-m'ho?

El recepcionista li va dir "No us mire mal, simplement mire així, perdoneu si us he molestat, intentaré canviar".

Maria i Jèssica, sense respondre, van tornar a l’habitació on estaven els seus pares. "Maria i Jèssica, es pot saber on estàveu?", va preguntar la mare. "Amb un amic", van respondre. "D'acord, vinga arreplegueu que ens n'anem, aquest poble no m’agrada i el recepcionista ens mira mal", va dir-los. Aquestes van riure i li van dir van dir que era la seua forma de mirar.

Al cap d'unes hores la família tornava a casa, no s'havien quedat molt de temps en aquell lloc, però les germanes s’ho van passar d’allò més bé amb el seu nou amic fantasma i amb el misteri resolt que no oblidaran mai.