EL VALENCIÀ I ELS NOUVINGUTS

Per Carlos Costa (2n de Batxillerat)

Em presente (o presento): Sóc en Carlos Costa. I ara em direu: “I a mi que coi (o sigui, collons) m’importa això, rei? (o mante, bonico, paio)... Doncs bé, com veieu sóc catalanoparlant (o valencianoparlant), però aquesta llengua tan bonica no és pas la meva llengua materna. La meva família és lusòfona, és a dir, de parla portuguesa. Quan tenia aproximadament set anys em varen dir que ens mudaríem a un poblet de la Ribera que parlava valencià. I jo em vaig dir “I això del valencià, què punyetes és?”. Total, vaig arribar a un poblet amb gent molt agradable que parlava una llengua que em va enamorar (imagineu-vos una escena bucòlica com la Heidi passejant per la muntanya amb pardalets i bestieses carrinclones d’aquestes).

Pocs anys després, vaig haver d’anar-me’n d’Espanya, i per dissort vaig perdre el contacte amb el valencià. Però quan vaig tornar un parell d’anys després, la fatalitat ja estava instal·lada a casa nostra. Us imagineu la meva estupefacció quan em vaig assabentar que ja no teníem ni tan sols Canal 9? (sense parlar de Punt 2, Ràdio 9... Coi! Que ens havien tancat l’emissió de TV3!) Ens quedaven solament alguns canals locals de poca qualitat que endemés parlaven un valencià dubtosament normatiu. Això em va ferir al cor (em va fotre bastant, siguem realistes) i em vaig preguntar per què tanta agressió cap a la nostra llengua.


En començar 2n de Batxillerat, el nostre tutor i professor de valencià (en Jaume) ens va posar un documental d’en David Valls en el qual una xica anomenada Alina Moser, de nacionalitat alemanya (i atenció, de parla alemanya la xica, que va vindre a las Hispanias sense parlar ni castellà ni res, collonuda ella) anava per casa nostra fent entrevistes... EN CATALÀ!!!. I doncs... plim!, se’m va encendre una llumeneta al cap que em deia mentre espurnejava “Carlos, Carlos, que hi ha més gent com tu al món que parla aquesta meravellosa llengua sense ésser parlant nadiu!”. Doncs bé, així va ser com vaig quedar amb na Daniela Telesco, i li vaig proposar fer una entrevista. Ara us deixe (o deixo) amb l’entrevista que li vaig fer a Daniela, una moldava catalanoparlant.

Què vas pensar quan vares arribar ací a la Comunitat Valenciana i vas adonar-te que hi havia una altra llengua a part del castellà? O vas tindre sort i et vas trobar amb un “bilingüisme”?

Jo vaig arribar ací amb tres o quatre anys i en relació a l’escola vaig aprendre tant valencià com castellà, vaig ser educada en un “bilingüisme natural”. De menuda, era conscient de l’existència d'ambdues llengües i que, a més d’això, a València es parlava una llengua distinta al castellà, parlat a la resta d’Espanya. El bilingüisme en què vaig ser educada em resultava natural perquè al meu país parlem també dues llengües.

Vas trigar gaire a aprendre la llengua? Et va costar molt o vas tindre algun tipus de dificultat a l'hora d'aprendre-la?

Jo tardí més o menys entre tres i sis mesos en parlar el valencià bé, no em va resultar dificultós en absolut, i a poc a poc vaig agafar el mateix ritme que tenien els meus companys d’escola, fins a arribar a parlar com ells, com si portara tota la vida parlant en valencià.

Creus que els propis parlants de la llengua (tant al País Valencià, com a Catalunya, a les Balears, a la Franja de Ponent...) tenen algun tipus de prejudici amb la seva pròpia llengua, la seva llengua materna (que és part de la seva cultura), i que, a vegades tenen “vergonya” de parlar-la, en tot cas, arribant fins i tot moltes vegades a ignorar-la?

Sincerament, crec que hi ha una part dels parlants nadius que se sent molt orgullosa de les seues arrels i de la seua cultura, incloent, per suposat, la llengua. Crec que també hi ha una altra part, una altra gent, que no és que aquesta tinga “vergonya”, és que simplement menysprea la seua pròpia llengua encara sent valencians, i que els causa una mena de rebuig. Ja m’ha passat el típic d’estar a València capital i de dirigir-me a algú en valencià i que contesten: “Por favor, háblame en castellano, que no te entiendo” intentant exigir-te parlar-li també en castellà. Pense que si eres valencià hauries de parlar valencià, que almenys hauries de saber aquesta llengua i, en cas de saber-la, utilitzar-la més fora de l’àmbit escola-institut-casa, perquè dóna llàstima escoltar la gent pels carrers parlant solament en castellà, com si no hi haguera riquesa cultural alguna.

Daniela: "Tardí entre tres i sis mesos en parlar bé el valencià. No em va resultar dificultós en absolut"

Des del teu punt de vista de nouvinguda que ha après aquesta meravellosa llengua, que et pareix aquest pensament separatista que tenen alguns dels seus parlants, en el cas Valencià-Català, de que són dues llengües diferents i de que no parlen la mateixa llengua?

Tant el català com el valencià parteixen de la mateixa base, és a dir, que són dos dialectes d’una mateixa llengua, variants geogràfiques d’una llengua, que com totes, tenen algunes paraules diferents per a esmentar un mateix concepte i per suposat, com totes les variants d’una llengua, el seus respectius “accents”. Si els qualifiquem són, juntament amb el baleàric o l’alguerès, variables. Si qualsevol persona va a Catalunya, a les Balears, a la regió del Carxe a Múrcia, a l’Alguer (a Itàlia), a la Franja de Ponent aragonesa o al sud de França (a l’anomenada Catalunya-nord o a altres parts) per exemple, pot comprendre’s perfectament amb un parlant d’eixa regió parlant-los en “valencià”. Com he dit, són varietats dialectals d’una mateixa llengua com ho són “l’andalús” i el “madrileny” del castellà.

I per a finalitzar, com a moldava catalanoparlant, li ensenyaries aquesta llengua als teus fills?


Sense dubtar-ho. Aquesta és una llengua que està perdent-se a poc a poc i realment m’agrada aquest idioma. Crec que té un vocabulari molt ric i interessant, a part de respectar-la i gaudir-la.




Després de parlar amb Daniela, em va rondar pel cap que si tant ella, com jo o d’altres estudiants estrangers que vénen ací (i aprenen amb gust la llengua o fins i tot l’aprenen als seus països d’origen com a matèria optativa), aprenem aquesta llengua (no sols a parlar-la, sinó també a estimar-la i a fer-la mare, pare, germana i amiga, i cultura), perquè els suposats parlants nadius no la parlen? No és això un poc hipòcrita? No cal reflexionar un poc, valencians?