RESSENYA DE LA PEL·LÍCULA "10.000 KM"

Per Lara Vallés (2n de Batxillerat)

“Què t’esperaves?”

“Doncs que em saltessis als braços apassionadament… com en les pel·lícules”. 

Sergi i Alexandra són una parella jove de Barcelona amb una il·lusió: ser pares. Però la vida els sorprendrà en el seu idil·li el matí en que Àlex rep un mail que li obri la porta d’acceptar una beca per anar a treballar a Los Ángeles durant un any. És un somni complert, l’oportunitat que pot posar en marxa una carrera d’èxit. Però, i Sergi?, i els seus plans junts? Serà capaç la seua relació de suportar els 10.000 quilòmetres que estan a punt de separar-los?

Aquesta història petita, encara que profunda, és obra del director català Carlos Marques-Marcet, que també ha dirigit més recentment (any 2015) el film 13 dies d’octubre, encara que aquesta pel·lícula no té res a vore amb 10.000 km, ja que conta una història ambientada al final de la Guerra Civil espanyola, de contingut majoritàriament polític. 10000 km, per la seua part, és, com ja he dit, una història d’amor i de vida, difícil d’enquadrar en un gènere concret.


Els actors que donen vida a Sergi i Àlex (Natalia Tena i David Verdaguer) són també els protagonistes, ja que es fa esment d’altres personatges però no apareixen en cap moment. Natalia Tena, actriu i component d’un grup musical, és filla de pares espanyols, encara que ha participat en pel·lícules d’altres països. En el terreny romàntic podem destacar a seua participació en el film escocés You instead, encara que en eixe cas es tracta d’una comèdia, molt diferent a l’obra que estem comentant. A més a més, ha tingut papers en la saga de Rowling, Harry Potter, i també en la sèrie de HBO Game of Thrones. Per la seua part, David Verdaguer és menys conegut. Més vinculat al món del teatre, ha participat no obstant en algunes sèries de televisió i en altres pel·lícules com Tres dies amb la família o la més recent Requisits per ser una persona normal (2015), ambdues en to de comèdia. Assegura en una entrevista que participar en 10000 km ha estat una experiència bonica i molt interessant, i que es va sentir molt còmode rodant amb la seua companya, Natàlia, i amb el director, perquè considera que han aconseguit crear la sensació d’amor entre els protagonistes que buscaven.

Pel que fa al tema, pense que Carlos Marques aconsegueix fer-nos reflexionar sobre la profunda repercussió que les xarxes socials han tingut en les nostres vides en els últims anys. Àlex i Sergi mantenen una relació purament virtual en el temps que ella roman a Los Ángeles. Malgrat el seu entusiasme inicial, que ens fa pensar que vertaderament el seu amor està per damunt de qualsevol distància, a mesura que avança la pel·lícula ens adonem que, en realitat, cap ordinador ni cap webcam poden substituir una abraçada, una olor, un bes… La distància és corrosiva, i les converses nocturnes i entretallades no són capaces de reemplaçar la vida que cadascú dels dos ha de continuar vivint irremeiablement. Una pantalla no pot salvar 10000 km de separació.

Així, el film no pot adscriure’s a cap gènere concret. Encara que podríem qualificar-ho com a drama, és, de fet, una història petita, íntima i senzilla, però també molt humana perquè la naturalitat dels personatges, els diàlegs i les situacions quotidianes fan que arribes a identificar-te en alguns moments, com si no hi haguera càmeres. És una pel·lícula que tot el món pot veure, però des del meu punt de vista està més adreçada a joves i adults, ja que no és la típica historieta romàntica i plana, no descriu amors perfectes i de conte, sinó una història de vides normals i camins més normals encara.

Valorant la pel·lícula més subjectivament, opine que el desenvolupament de la trama està molt ben traçat. Respectant una única unitat d’acció, es fa fàcil de comprendre perquè és impossible que et pergues. No hi ha accions paral·leles, no hi ha terceres persones ni complicats subterfugis. Tot transcorre en menys d’un any, entre Barcelona y Los Ángeles, entre Sergi i Àlex, entre dues pantalles d’ordinador. Així, la cronologia també es respecta, sense bots ni avançaments, sense passat ni futur. Gràcies a estos trets, (a més d’altres, és clar) allò que es conta resulta versemblant, com una circumstància que tots podríem viure, d’allò més normal i creïble, una situació amb la qual qualsevol de nosaltres podria identificar-se, com he mencionat abans. Els personatges conformen un tàndem meravellós i s’entenen molt bé davant de les càmeres. Arribes a creure la seua història d’amor com si fóra real perquè no sobreactúen. Arribe a vore en ells a membres de la meua família o inclús actituds meues, i això que, malgrat la seua evident química, representen caràcters molt diferents i objectius gairebé contràries: Àlex es una xica forta que no té ganes de renunciar a res. No té por a l’aventura. És jove, i com a tal té l’impuls de viure i d’actuar, encara que ha de fer front a la greu crisi que suposa deixar a Sergi en un moment molt important de les seues vides com és el projecte de tindre un fill.

Sergi és un xic dolç, sensible, encara que tracta d’aparentar el contrari en moltes ocasions. En realitat, encara que al principi no du mal del tot la partida d’Àlex, comença a poc a poc a trobar-la a faltar de debò, i arriba un moment en que se sent molt a soles, contràriament a la seua parella que, com és natural, comença a habituar-se amb gust a la seua vida als Estats Units.

Encara que els recursos narratius són ben senzills, hi apareixen alguns símbols i metàfores que considere destacables. Per exemple, està el símbol que proporcionen les diverses converses virtuals dels protagonistes. Al principi, durant els primers deu de separació, la connexió marxa sense problemes, fluïda i sense talls. A mesura que el temps avança i veiem que la parella comença a distanciar-se, veiem també com eixes connexions es ralentitzen, es tallen, Sergi i Àlex comencen a congelar-se a l’altre costat i a escoltar-se malament i en un moment donat, Àlex fins i tot cobreix sense voler la imatge del seu xic amb una de les seues fotos. Una situació que podria significar un inevitable distanciament.

Un altre símbol del temps que passa i de com es va omplint en la vida d’Àlex es el fet que la seua habitació, tan buida i blanca al principi, es va cobrint de fotografies i mapes a mesura que avança la trama. Haver deixat Barcelona no suposa el buit insalvable, sinó solament un nou començament.

Per últim, resulta tremendament simbòlica la última escena de la pel·lícula: Sergi visita per sorpresa a Àlex en un últim intent de salvar el seua amor. Beuen, riuen, però quan estan a punt de fer l’amor després d’un any, s’adonen a la vegada de que hi ha alguna cosa que no marxa bé. Finalment se separen, i en un gest que clarament simbolitza que els seus camins s’han separat definitivament, ella es posa la roba interior i ell es corda la camisa. Han deixat de ser “dos”.

En conclusió, la pel·lícula, encara que no ha suposat una de les meues favorites, m’ha agradat pel fet de ser una historia petita sense pretensions. La naturalitat i personalitat dels personatges aporten escenes molt intenses, tendres, divertides, tristes… reflectint la vida tal i com és. La recomanaria perquè no és la típica comèdia romàntica on els personatges són tan perfectes com la vida que porten. A més, és molt actual pel fet de posar de manifest els límits obvis de les xarxes socials, que, en la meua opinió, mai no podran substituir el contacte real.