dimarts, 8 d’abril de 2014

MONÒLEG: CONTRARELLOTGE ESCOLAR

Ana Alcover 1r Batx. Científic

  Vaig a parlar-vos de l’esport. Mireu, jo sóc una gran aficionada a l’esport, però la veritat és que com que tinc moltes feines, la meua vida esportiva tan sols es limita als dissabtes pel matí, quan me’n vaig a córrer. Bo, la veritat es que si ho mirem bé podria dir que també practique un esport molt dur que encara que no està reconegut oficialment té molts més seguidors i aficionats que el mateix futbol, i al qual jo he batejat com la “contrarellotge escolar”. Aquest és un dels esports més durs i que més destresa requereixen. Bo, l’esport consisteix en apanyar-te-les com siga per a que Amparo no et tanque la porta abans que arribes a l’ institut.



  Jo, la veritat, és que si feren un campionat d’aquest esport guanyaria de totes totes perquè seguisc un dur i diari entrenament. Aquest entrenament consisteix, en primer lloc, en fer com si no escoltares el despertador o, el que sol passar, no escoltar-lo i quedar-te dormint (aquest és un factor molt important per a aquest esport), acte seguit et despertes, mires tranquil·lament el despertador pensant que encara queda una bona estona per a que sone i, de sobte, te n’adones que és tardíssim. En eixe instant t’alces d’un bot i comences a preparar-te. He de dir que no hi ha cosa que t’active més que veure que sols et queden vint minuts per a vestir-te, fer-te el desdejuni, pentinar-te, fer el llit i anar corrent a l’ institut. Açò és molt més efectiu que prendre cinc amfetamines d’eixes.

Bo, crec que tinc el rècord guinnes de preparar el més ràpid possible un suc de taronja, un café i tallar-me una peça de fruita, ho faig en un tres i no res. El que no em dóna temps és de prendre-m’ho asseguda, així que dreta com estic m’ho bec d’un glop i m’ho menge en dos mossos; després agafe unes galetes per a menjar-me-les o, millor dit, engolir-me-les per l’escala. Però, abans d’això mire el rellotge “mare de Déu si són les 8.26h!!!!!”, així que corrent em pose la jaqueta, agafe la motxilla i les claus.

En eixe moment comença la prova de força, ja que he de dir que sembla que els estudiants, carregant les seues motxilles, practiquen halterofília, perquè, tú saps el que pesa això?, més que un mort!

I només obrir la porta comença la prova de velocitat, ja que has de recórrer una distància que en condicions normals et costa 7 o 8 minuts en tan sols 2, així que enganxa a córrer. Vaig amb la motxilla vinga el bot i a més com tinc eixe vici que diu ma mare d'anar vestint-me pel camí sempre vaig posant-me el cinturó, passant-me la jaqueta, col·locant-me el mocador, i el que realment és una prova pròpia d’un equilibrista, fer-me una coleta. Mare meua!!! què complicat que és això!!!!

Imagineu-me així, quin quadre. Podríem dir, total a eixes hores no hi ha gent pel carrer, però és que tinc la grandíssima sort de viure al costat del centre de salut i he de passar per allí de camí a l’ institut en “hora punta” ja que és hora d’analítiques així que Déu sap l’expectació que tinc. Sempre està aquell qui et diu allò de “va, que vas a fer tard”, veges tu, com si no ho sabera, o aquell que comença “què a quina hora entres?, que el vostre horari no és com el dels xiquets?”, i tu intentes explicar-li el més ràpid possible que no, que jo entre a les huit i mitja i acte seguit et diuen ai! Doncs vas a fer tard i jo sí, sí ja ho sé, ale adéu i bon dia.

Continue l’esprint, mire el rellotge, i ....i vint-i-nou....Vinga dona que tu pots....I quan ja estàs pel cantó de la policia i veus que sonen les campanades de l’església dius: vinga que vaig dins del previst, hui sols arribaré tres minutets tard.

La meua cursa continua fins al cantó del conservatori, quan comença una altra modalitat d’esport: la marxa, no sabeu vosaltres l’expectació que hi ha a la meta d’aquesta cursa; que si els fumadors (que no en són pocs), que si algun que altre pare que en veure que el seu fill arriba tard el porta a l’institut (jo no tinc eixa sort ja que ma mare practica una modalitat d’aquest esport anomenada contrarellotge laboral i el seu entrenament comença tots els dies cinc minuts abans del meu), i a més alguna que altra institució com són els mestres, la policia local o, fins i tot, la guàrdia civil. Així que a pas de marxa creue la porta de l’institut i comença l’última prova, la prova d’habilitat mental. Sense baixar el ritme has de pensar quina assignatura et toca i cap on t’has de dirigir.


Per fi, arribe a la classe, travesse la porta, demane disculpes a la mestra i m’assec i em dic a mi mateix :molt bé Ana, un dia més ho has aconseguit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada