"De vegades, gaudint d’una ficció, siga llegint una novel•la, veient una pel•lícula o una obra de teatre, he tingut la sensació que estaven contant una part de la meua vida. Una part secreta, privada, que de sobte es feia pública amb les paraules, els cossos, la veu i la problemàtica d’uns personatges de ficció que, a priori, res tenien a veure amb mi. Eixe és un dels poders de la ficció, posar-nos al davant un mirall deformat per mostrar-nos els nostres desitjos cobejats, el que som, el que sentim i, fins i tot, allò en que ens podem arribar a convertir en el futur. En definitiva, mostrar-nos la nostra ànima i fer-nos reaccionar. Perquè eixe, entenc, és el sentit últim de la ficció, fer-nos entendre que la història, la nostra història, comença cada vegada que algú ens mira, ens agafa de la mà o ens desitja bon dia." Carles Alberola
SINOPSI
Ficció recrea un monòleg de rebel•lió de la nostra realitat imperfecta i insignificant, on es narren una sèrie d’històries amb revoltes que es creuen, que vénen i van, que retornen.
Totes elles viscudes pel personatge: la infància, la influència de l’oncle en nombroses circumstàncies de la vida, sobretot durant la joventut; la del crític, o la recerca d’un amor perdut que mai ha desaparegut i que ha deixat grans seqüeles. Un personatge ple de personatges, que com la resta d’humans no es conforma amb el destí que se’ns ha concedit, freqüentment som pèssims directors de les nostres peripècies. Per això, no ens en queda una altra que inclinar la realitat als somnis, a la ficció (la literatura, el teatre i sobretot el cine), encomanar-nos a un bon guionista que ens transforme i, qui sap, fins i tot que ens ajude a trobar el xic o la xica dels nostres somnis.
Cartell de Ficció |
L’obra és fruit de la companyia Albena Teatre que enguany celebra el seu 20é aniversari i que ha suposat un retorn als seus inicis artístics. El monòleg, amb el toc d’humor característic, ha sigut escrit pel mateix Carles Alberola, l’encarregat de la representació. Ha comptat amb l’ajuda de l’escriptor Pasqual Alapont i rememora la dialèctica entre ficció i realitat, base de la seua trajectòria que va quedar fixada amb el primer espectacle de la companyia, Currículum.
Ficció compta amb un espai escènic a càrrec de Montse Amenós, on el buit material de l’escenari s’amplia a la participació del pati de butaques, que col•labora amb el desenvolupament de l’obra. És així que entre l’engany teatral, la intenció és confondre’ns quan una representant del públic (amb aquest paper) forma part del fil argumentari de l’obra. Aquest tret ajuda al protagonista a desenvolupar el signe d’aparença de tot el monòleg, fins el punt de fer dubtar a la resta d’espectadors si tot és tan sols un muntatge o no.
Trobem que està adreçada sobretot a un públic amant de la cultura artística, cinematogràfica més que cap altra, ja que s’utilitzen al llarg de l’obra diferents referències per homenatjar el cinema i el teatre amb una referència al cine com a principal rerefons de la ficció. És així que junt a la cinematogràfica escenografia amb bandes sonores per amenitzar l’obra s’ha de tindre en compte el cartell, a càrrec de Manuel Boix, l’únic decorat de tota la representació i que, a més, exalta gran varietat de pel•lícules remeses al llarg del monòleg.
Tot i el domini en escena exclusiu del propi Alberola, l'actuació en solitari no ens remet en cap moment a la necessitat d’un segon personatge que li done suport. Ell sap conduir el fil de manera rítmica i precisa amb la capacitat de fer el que vol amb el públic, admirat pel ritme i l'enginy teatral. Entusiasma als espectadors, els fa riure i els deixa intrigats. No obstant això, és veu en la necessitat d'interactuar amb el públic, concretament amb una suposada coneguda d’ell, posada tant en el paper d’espectadora “vergonyosa” (qui no ho està quan, malgrat l’intent d'amagar-se a la butaca i evitar la mirada de l’actor, acaba sent l’elegida, i amb més atracció) que causa perplexitat en la resta de públic, sense saber ben bé on acaba la ficció i on comença.
CONCLUSIÓ
Ficció és un espectacle viu i intens, però sobretot creatiu, on destaca la poca vacil•lació d’Alberola. La fluïdesa amb què transcorre el monòleg, a part de mostrar-nos alguns secrets del protagonista, permet homenatjar la literatura (“Quina grua el meu estel/quin estel la meva grua!/De tant com brilla en el cel/sembla una donzella nua”. Joan Salvat-Papasseit) i especialment el món del teatre i del cine. Per tant, tot i que recomane l'obra a tot aquell que busque diversió i entreteniment, la meua recomanació va més enllà. Als amants del cine, aquells que prenen la gran pantalla com a referent cultural i emocional, que com l’actor veuen identificades parts de la vida amb escenes que recreen moments per recordar com el famós moment de “... jo he vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d’Orió. He vist rajos-C brillar en l’obscuritat prop de la porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja” de Blade Runner, o el “A Déu pose per testimoni que mai més tornaré a passar fam” , i fins i tot eixe final tan emotiu de Casablanca: "Si eixe avió despega i tu no hi ets, ho lamentaràs, potser no ara, potser ni hui ni demà, però sí més tard, tota la vida... Sempre ens quedarà París”.
Per finalitzar, també recomanaria aquesta obra per potenciar els actes culturals en la nostra llengua, per demanar una major intervenció des de les administracions de dalt, i sobretot en uns dies tan convulsos per a la producció audiovisual en català, estrenada precisament junt amb el tancament de la televisió de tots nosaltres, els valencians.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada