"UN BERENAR A GINEBRA", CRÍTICA DE LA PEL·LÍCULA

Per Juan Carlos Soriano Alcalá (2n de Batxillerat)

“Si l'ànima va pel cel perduda entre estrelles, jo la vull arrapada a la lluna com un gat rabiós, una ànima d'estrella nana a estrella gegant milers d'anys d'una estrella a l'altra, milions d'anys d'un foc d'estrella a un altre foc d'estrella, mig esglaiada entre l'eufòria de les galàxies per poder-me recer al ventre d'una estrella bella de quaranta mil milions d'anys donaria de bon gust el tros de vida que em queda”.

Joan Carreras, Vicky Peña i Cristina Plazas protagonitzen la pel·lícula.

Aquesta és una cita de Mercè Rodoreda que la diu al final de la pel·lícula on es troba amb les seues flors roges amb una felicitat pletòrica, que intenta expressar que si per ella fóra, romandria tota l'eternitat en una estrella bella llunyana a canvi de la seua vida.



La pel·lícula transcorre a la casa de Mercè Rodoreda a Ginebra, quan el crític i editor Josep Maria Castellet i la seua companya van a visitar-la per a passar la vesprada amb Mercè. Però amb la finalitat d'entrevistar-la i fer-li contar tots els detalls de la seua infantesa, l'època de guerra, de la seua família i els seus problemes amorosos. On es troben una Mercè més propera i més oberta sobre aquestos temes de la seua vida i de com l'han influït aquestos anys.

Jo pense que ha sigut una bona pel·lícula des d'un punt de vista biogràfic, ja que es parla molt de les diferents etapes de la vida de Mercè Rodoreda i com les ha superades, unes millor i altres pitjor. Realment no és que m'haja agradat molt però ha estat bé per conèixer millor com és (molt riallera, cal dir) i com era. M'ha sorprés escoltar que Mercè en algun moment de la seua vida havia volgut morir o suïcidar-se o que haguera preferit vore a Obiols mort que continuar veient-lo patir, aquest tema de la mort et fa assabentar aquella mala època que va viure.

Mira la pel·lícula ací.